La idea principal de l’article és transmetre al lector la
necessitat d’incorporar les aportacions recents que la psicologia del
desenvolupament ha fet al problema de la construcció de coneixement científic
dels infants dels 3 als 12 anys, per tal d’estimular l’interès i la motivació dels mestres en aquest tema.
És cert que avui dia se li dóna importància a que els
alumnes tinguin un coneixement i una interacció amb el món físic, cosa que
resulta difícil, però cal que els mestres pensin com interpretar aquesta
dificultat i quines estratègies tenen per superar-la amb èxit. Aquesta reflexió dels mestres farà que
millori la qualitat de l’educació científica.
M’ha cridat l’atenció l’exemple de com expliquen alumnes
de diferents edats la nutrició de les plantes , ja que m’he adonat que tots
tenen un cert patró explicatiu comú a l’hora d’explicar-ne el procés. A més, he
pogut contrastar el fet que és cert que a vegades l’escola no aconsegueix
transformar les representacions inicials de l’alumnat. Per tant, cal esmentar
que la forma de treballar a l’aula reflecteix la concepció que té el mestre
sobre com s’aprenen les ciències.
Un altre punt de l’article que m’ha semblat molt
interessant és la importància de la intervenció del mestre, ja que diu que
encara que no en siguem conscients, la nostra intervenció com a mestres en els
coneixements de l’alumne és sempre fruit d’uns principis de caràcter teòric,
derivats de la interpretació de la pròpia experiència com a ensenyants i com a
aprenents, i més o menys, enriquits amb elements de coneixement teòric de
caràcter científic fruit de la formació que cadascú te en psicologia de
l’aprenentatge. Des del meu punt de vista, a vegades, la nostra intervenció pot
resultar un sostre de vidre que no veiem i és necessari trencar-lo per anar més
enllà i adonar-nos que la nostra manera d’intervenir pot condicionar als
alumnes.
A més, l’article reclama la necessitat de prestar atenció
a les aportacions recents de la psicologia, ja que hi ha molts autors, a part
de Piaget o Vigostki, que expliquen la construcció de coneixements en dominis
específics. Aquestes aportacions poden enriquir la reflexió que els mestres han
de fer per explorar les possibilitats i limitacions del pensament científic.
Se’ns diu que construir coneixement científic no és
possible sense que hi hagi un procés explícit conscient de redescripció del
coneixement intuïtiu. Així doncs, els infants descobreixen el món i és, des del
seu coneixement intuïtiu, que interactuen amb el món però també són capaços de
predir i explicar o predir nous interrogants. Però, aquest coneixement té unes
limitacions, ja que és fruit d’una sèrie de regles de pensament que funcionen
bé en uns contextos però no en uns altres.
Per últim, cal esmentar que a l’hora d’ensenyar ciències,
de crear contextos perquè els infants aprenguin, no s’hi val tot. Cal que
l’activitat estigui dirigida a promoure la redescripció del propi coneixement,
no només de les idees científiques en si, sinó sobretot de les maneres de
raonar sobre la realitat. En altres paraules, els mestres hem de saber molt bé
com plantejar activitats per tal que els alumnes treguin el màxim profit, no és
un acte en el que valgui tot. Això comporta una gran dificultat que cal que ens
parem a reflexionar per tal de buscar-ne estratègies per superar-ho.
En conclusió, aquest article ens vol proposar la
incorporació de noves teories provinents de la psicologia del desenvolupament
al nostre coneixement didàctic. I si volem que els infants desenvolupin un
pensament científic és molt urgent que hi hagi una coordinació pedagògica dels
mestres dels cicles d’infantil i primària. A més, d’aquests aspectes
organitzatius, l’article suggereix la incorporació d’instruments com la
llibreta de ciències per tal que hi quedin registrades les instàncies i
l’evolució del pensament científic de l’alumnat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario